.

Al segle XIX matar amb verí, sobretot entre noblesa i aristocràcia, era tan comú com treure a passejar el gos. De verins i gossos en sabia un niu Mateu Josep Bonaventura Orfila (Maó 1787- París 1853), el pare de la toxicologia moderna

Noblesa, která vynikne. Okázale působivá po celé generace. Dvířka ve zlatém laku Gold Evermatt a plochy s bílým leskem jsme navíc vyšperkovali dřezem a pracovní deskou z technického kamene. Okouzlující, zářivá, ze zlatého věku interiérového designu, a zároveň dokonale funkční a výkonná. Sykora, kuchyně na míru podle vašeho přání a potřeb.

'Els nois de la Nickel' és una novel·la amb base real absolutament brutal i demolidora. La història s'inicia amb el descobriment per part d'uns estudiants d'arqueologia del cementiri secret que troben darrere d'un reformatori i on es llençaven, dins de sacs de patates, els cossos dels nens i adolescents negres que havien apallissat fins a causar-los la mort. El protagonista principal serà l'Elwood Curtis, un noiet negre que s'ha criat amb la seva estricta àvia. És un estudiant brillant i un bon treballador que es converteix en un adolescent prometedor que aspira a poder anar a la universitat. Vol ser com el seu ídol, Martín Luter King, de qui s'ha après els discursos quasi de memòria de tant escoltar-los en un desgastat disc. Però el destí de vegades és capritxos i juga males passades. Quan es dirigeix cap a la universitat és recollit pel conductor d'un cotxe robat; és veurà erròniament implicat en el crim, arrestat i enviat a la Nickel: un correccional ideat per a joves blancs i negres amb el propòsit de corregir la seva conducta, formar-los acadèmicament i educar-los. Equivocadament creurà que en bona conducta i estudiant en podrà sortir aviat. La rectitud i la noblesa dels seus actes el porten a esforçar-se per tenir èxit en el dur sistema d'aquella institució corrupta i degradada. Però a canvi només rep menyspreu i més tard cops i més cops per part dels seus 'educadors'. Aquests fets el porten a dubtar de la seva fe amb el missatge de Luter King. Whitehead divideix la història en tres parts. La primera ens explica la història de l'Elwood Curtis. A la segona ens trobem amb el jove ja dins el reformatori. El gruix de l'acció el trobem precisament dins de la Nickel: un lloc on els adolescents són maltractats i sotmesos; un indret sinistre governat amb mà de ferro i on s'abusa i es castiga a aquests nois, amb motiu o sense. És aquí on l'autor es fa ressò d'uns fets que realment van succeir i que li serveixen per narrar les mentre que les institucions miraven cap a un altre costat. La tercera part, per a mi la més fluixa ens situa altre cop l'acció fora de la Nickel, però amb constants referències aquella època que ens ajuden a comprendre millor el que aquells nois van arribar a patir i les decisions que van prendre. Una lectura necessària per entendre la realitat dels Estats Units, i que reflecteix a la perfecció la brutalitat que els joves afroamericans van patir.

Jacint Verdaguer i Santaló Jacint Verdaguer i Santaló Mossèn Cinto Verdaguer (Folgueroles, 17 de maig de 1845 – Vallvidrera, 10 de juny de 1902) és un dels més grans poetes que han donat les lletres catalanes, i el màxim exponent de la Renaixença. El bisbe Torras i Bages el va qualificar de Príncep dels poetes catalans. També es coneix Jacint Verdaguer com a Mossèn Cinto Verdaguer, pel fet de ser sacerdot. Va ser el cinquè fill de vuit, dels quals només en sobrevisqueren tres. Als 13 anys ingressà al Seminari de Vic. En aquella època, i més en una família profundament religiosa com la de Verdaguer, era costum induir els fills a que ingressessin en l'església apostòlica, car els assegurava una professió pel futur proper. Tot i així, el 1859 s'escapà del seminari i de casa seva per fer de soldat, ja que li agradava molt l'armament militar (arreglava pistoles i fusells), però després de trobar-lo a Figueres reemprengué la seva carrera de sacerdot al seminari. De mica en mica, el jove Verdaguer va coneixent els clàssics que li ensenyen al seminari i els escriptors del romanticisme, i al mateix temps, en part gràcies al seu amic Jaume Colell, comença a freqüentar els clubs d'altern de Vic, en especial el Cercle Lactari i les reunions dels estudiants universitaris en tornar a Vic. Mentre segueix estudiant, i fent de mestre i de pagès, comença a escriure nombrosos poemes, així com a recollir cançons populars. D'aquesta època en queden els poemes amb un component amorós més marcat, de fet no foren publicats fins el 1925, 23 anys després de la seva mort sota el títol de Jovenívoles. El mateix Verdaguer els amagava sota d'una biga de la seva cambra per por de què algú pogués observar-los, car no eren poemes que corresponguessin a la seva condició de capellà. El 1864 concursa per primera vegada als Jocs Florals, però passa totalment desapercebut. En canvi, l'any següent, torna a participar en els Jocs Florals de Barcelona amb quatre composicions, i dues d'elles són premiades. En anar a recollir els premis començà la llegenda del jove poeta, car es presentà vestit amb la indumentària típica de la pagesia: roba de pana i barretina vermella. És segurament aquesta imatge la que ha esdevingut més simptomàtica d'ell, car representava la noblesa i la capacitat cultural del poble català, en especial en el món rural; dos dels pilars bàsics del moviment ideològic de la Renaixença. És també en aquesta època quan es produeix un endarreriment en els seus estudis, suspenent Teologia al Seminari. L'any següent torna a guanyar dos premis en els mateixos Jocs Florals. El 24 de setembre de 1870 és ordenat sacerdot a Vic i l'octubre d'aquell mateix any, canta la seva primera missa a l'ermita de Sant Jordi. Als 28 anys entra de capellà a la Companyia Transatlàntica perquè li havien recomanat per a la seva salut el clima marítim i l'any següent embarca a Cadis rumb a l'Havana. Finalment s'estableix a Barcelona, com a capellà de la família del marquès de Comillas, amo de la companyia. Als 32 anys, el jurat dels Jocs Florals li concedeix el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel poema L'Atlàntida. És la consagració de Verdaguer com a poeta. L'any 1880, per haver guanyat tres premis als Jocs Florals, és proclamat Mestre en Gai Saber. Aquest mateix any publica el llibre Montserrat. Als 39 anys viatja a París, Suïssa, Alemanya i Rússia. El 21 de març de 1886, als 41 anys, el bisbe Morgades el corona com a Poeta de Catalunya al Monestir de Ripoll. Publica el gran poema Canigó al 1885 i realitza un viatge de peregrinació a Terra Santa. És després d'aquest viatge que atura la seva producció literària i es dedica a altres activitats poc ortodoxes, una de les quals és la pràctica d'exorcismes. Sovint s'ha comentat que a part de l'exercici d'exorcismes, activitats que són conegudes per haver-se'n guardat textos sobre ells, també hi havia una animadversió cap a les activitats del marquès de Comillas. Com a cristià no podia acceptar el comerç d'esclaus que realitzava l'empresari càntabre, pel que començà a repartir abundants diners de la família entre els pobres. A causa d'aquest i altres escàndols, el marquès de Comillas trencà les relacions amb ell i fins i tot l'any 1895 li prohibeixen exercir de sacerdot. Ell es defensa amb una sèrie d'articles als diaris titulats En defensa pròpia. Comença llavors el seu exili de Barcelona, i es destinat al santuari de la Gleba, a la seva Osona natal. El dia 17 de maig de 1902, als 57 anys, es trasllada del número 235 del carrer Aragó de Barcelona on vivia, a la finca coneguda com a Vil·la Joana, de Vallvidrera (Barcelona), on espera fer una convalescència de tuberculosi. El 10 de juny mor a la Vil·la Joana. Actualment, la finca, convertida en Museu, es pot visitar. L'enterrament de Jacint Verdaguer fou un dels més multitudinaris que es recordava a Barcelona fins llavors. A més, el seu llegat es manifesta en alguns dels poemes i cançons més populars de la cultura catalana, com ara L'emigrant o el Virolai de Montserrat. Una altra mostra de la seva popularitat és el fet que és una de les personalitats històriques que dóna nom a més carrers arreu de Catalunya. Entre les seves obres cal destacar: L'Atlàntida (1876), que va ser traduïda a moltes llengües, entre les quals el francès (pel seu amic rossellonès Justí Pepratx), Idil·lis i cants místics (1879), Montserrat (1889), Oda a Barcelona (1883), Canigó (1886). --------------------------------------- Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, May 17, 1845 - Vallvidrera, June 10, 1902) is one of the greatest poets of Catalan literature, a prominent literary figure of the Renaixença. The bishop Torras i Bages called him the Prince of the Catalan poets. He was also known as mossèn Cinto Verdaguer, because of his career as a priest. He was born in Folgueroles, a town on the Plain of Vic, in the comarca of Osona. His father was Josep Verdaguer i Ordeix (Tavèrnoles, 1817-Folgueroles, 1876) and his mother was Josepa Santaló i Planes (Folgueroles, 1819-1871). He was the third of eight children, only three of whom survived. In 1856 at the age of 11 he entered the Seminary of Vic. Until he entered the Seminary he lived like the other children in his town. The anecdotes told about him show that he stood out from his peers for his intelligence, astuteness and courage, helped by his athletic complexion. He showed a normally balanced compassion without any apparent religious inclinations. In 1863, when he was 18, he started to work as a teacher for a family at Can Tona (where he also helped out on the farm), while he continuted to study. Can Tona is in the municipal district of Sant Martí de Riudeperes, today Calldetenes. In 1865, he participated in Barcelona's Jocs Florals - or "Floral Games" - poetry contest and won four prizes. The next year he won two prizes in the same Jocs Florals. On September 24, 1870 he was ordained priest by the bishop Lluís Jordà in Vic, and in October that same year, he said his first Mass in Sant Jordi hermitage. The next day he said his second Mass in Sant Francesc hermitage near Vic. In 1871, his mother died on January 17 at the age of 52. On September 1 he was appointed bishop coadjutor of Vinyoles d'Orís and three days later he took possession. In 1873 he published Passió de Nostre Senyor Jesucrist (Passion of Our Lord Jesus Christ). He left Vinyoles d'Orís for health reasons and went to Vic. He went on a trip to Roussillon and saw the Canigou, maybe for the first time. In December, he joined the Companyia Transatlàntica as a chaplain because he was prescribed sea air for his health; he embarked in Cádiz bound for Havana. In 1876, on September 8 his father died at the age of 65. On board the "Ciudad Condal", on the return voyage from Cuba, Jacint Verdaguer finished his epic poem L’Atlàntida. In November he entered the palace of the Marquis of Comillas as an alms chaplain. In 1877, when he was 32, and having returned from his journey, the jury of the Jocs Florals awarded him the special prize of the Diputation of Barcelona for L'Atlàntida. Now he had earned his reputation as a poet. In 1878, he traveled to Rome, where he was granted an audience with the Pope Leo XIII. They talked about Verdaguer's poem L'Atlàntida. In 1880, as the winner of three prizes in the Jocs Florals, he was proclaimed Mestre en Gai Saber. That same year he published his book Montserrat. In 1883 he published Oda a Barcelona (Ode to Barcelona), and the city council of Barcelona produced a printrun of a hundred thousand copies. At the age of 39 Verdaguer traveled to Paris, Switzerland, Germany and Russia. On March 21, 1886, when he was 41 years old, the bishop Morgades crowned him as Poet of Catalonia in the monastery of Ripoll. He published the epic poem Canigó and made a pilgrimage to the Holy Land. In 1893, following controversy about aspects of his work as a priest, he left the post of alms chaplain at the Marquis of Comillas' palace. The publication of the trilogy Jesús Infant was completed, and he was assigned to the sanctuary of la Gleva. For a period, he was stripped of his office as priest, although this was eventually restored. In 1894 the books Roser de tot l'any and Veus del bon pastor were published. On March 31 he left the sanctuary of la Gleva. On May 17, 1902, on his 57th birthday, he moved from his home at carrer Aragó, 235 in Barcelona to the country house known as Vil·la Joana, in Vallvidrera (Barcelona), where he hoped to convalesce. On June 10 he died in Vil·la Joana. Today, the house, converted into a museum, can be visited. Verdaguer was buried in the Sud-Oest Montjuïc cemetery in Barcelona. --------------------------------------- Jacinto Verdaguer y Santaló, (en catalán Jacint Verdaguer i Santaló) (Folgarolas, Osona (provincia de Barcelona), 17 de mayo de 1845 - Vallvidrera (hoy distrito Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona), 10 de junio de 1902), fue un poeta español en lenguas catalana y castellana. Portada de Mossen Jacinto Verdaguer, Cántichs, Barcelona, Llibrería y Tipografía Católica, c. 1893. El obispo Torras i Bages lo calificó de «Príncipe de los poetas catalanes». También se conoce a Jacinto Verdaguer como mossèn Cinto Verdaguer, por su carrera de eclesiástico. Fue el tercer hijo de ocho, de los cuales sólo sobrevivieron tres. A los once años ingresa en el Seminario de Vic. Mientras seguía estudiando y haciendo de maestro y de labrador, en 1865 participó en los Juegos Florales de Barcelona y ganó cuatro premios. Al año siguiente volvió a ganar dos premios en los mismos Juegos Florales. El 24 de septiembre de 1870 fue ordenado sacerdote en Vic y en octubre de ese mismo año cantó su primera misa en la ermita de Sant Jordi. A los veintiocho años entró de sacerdote en la Compañía Transatlántica porque le habían recomendado para su salud el clima marítimo y al año siguiente embarcó a Cádiz rumbo a La Habana. A los trenta y dos años, ya de vuelta de su viaje, el jurado de los Juegos Florales le concedió el premio extraordinario de la Diputación de Barcelona por el poema L'Atlàntida. Fue la consagración de Verdaguer como poeta. En 1880, por haber ganado tres premios en los Juegos Florales, fue proclamado Maestre en Gai Saber. Ese mismo año publicó el libro Montserrat. A los treinta y nueve años viajó a París, Suiza, Alemania y Rusia. El 21 de marzo de 1886, el obispo Morgades lo coronó como Poeta de Cataluña en el Monasterio de Santa María de Ripoll. Publicó el poema Canigó y realizó un viaje de peregrinación a Tierra Santa. El día 17 de mayo de 1902, día de su quincuagésimo séptimo cumpleaños, se trasladó desde Barcelona a la finca conocida como Vila-Joana, de Vallvidrera (Barcelona), donde esperaba realizar una convalecencia. El 10 de junio falleció en Vila-Joana. Actualmente, la finca, convertida en museo, se puede visitar. Entre sus obras destacan L'Atlàntida (1876), Idilios y cantos místicos (1879), Montserrat (1889), Oda a Barcelona