Look absolutely sensational with these short hairstyles for long faces. Flattering & gorgeous, these short styles will have you turning heads everywhere.
Sites for Schools by Eric Curts www.ericcurts.com Last updated 3/4/2014 Eric Curts Authorized Google Education Trainer (GET) Google Certified Teacher (GCT) www.ericcurts.com [email protected] Twitter @ericcurts Google+ gplus.to/ericcurts www.AppsUserGroup.org www.WebAppReviews.org w...
Check out the world's hairiest awards showcase, where men are judged by their Dali moustaches and Garibaldi beards.
Droga5, Adweek's U.S. Agency of the Year, produced a wide range of work in 2016 for clients ranging from Johnsonville to Hennessy. Some ads will likely make you laugh, while [...]
Photos for: Claire Danes, Ginnifer Goodwin, and Kate Upton hit the red carpet at the 2012 White House Correspondents' Dinner held at the Washington Hilton on Saturday (April…
Videoclip realizado por la productora Phenomena Fotogramas. Se trata de una serie de retratos de personas del común quienes guardan una relación estrecha ent...
In der Welt der Frisuren gibt es unendlich viele Möglichkeiten, sich auszudrücken und seine Persönlichkeit zu unterstreichen. Von jugendlichen Pixie Cuts bis
Supercharge Google Docs with Add-ons Session Agenda - bit.ly/curts-docsaddons 🧔 Presenter Eric Curts Technology Integration Specialist, Google Certified Trainer and Innovator 🧰 Eric’s EdTech resources - http://www.controlaltachieve.com 📧 Email - [email protected] - eric.curts@ap...
In this episode, you’ll hear from author, vlogger and tech coach Eric Curts as he shares his favorite Google-friendly tools and activities.
rutes saludables en família Itineraris curts per caminar o anar en bicicleta amb nens. consultes a la wikiloc amb mapa i detall recorregut
flip-flops: (F) xancletes (xancletes), high heels: (M) tacons alts (tacons alts), trainers: (F) sabatilles esportives (sabatilles esportives), sandals: (F) sandàlies (sandàlies), leather shoes: (F) sabates de pell (sabates de pell), slippers: (F) sabatilles (sabatilles), football boots: (F) botes de futbol (botes de futbol), hiking boots: (F) botes de muntanya (botes de muntanya), ballet shoes: (F) sabates de ballet (sabates de ballet), dancing shoes: (F) sabates de ball (sabates de ball), bra: (M) sostenidor (sostenidors), jogging bra: (M) sostenidor esportiu (sostenidors esportius), panties: (F) calces (calces), underpants: (M) calçotets (calçotets), undershirt: (F) samarreta (samarretes), sock: (M) mitjó (mitjons), pantyhose: (M) panti (pantis), pyjamas: (M) pijama (pijames), T-shirt: (F) samarreta (samarretes), shorts: (M) pantalons curts (pantalons curts), trousers: (M) pantalons (pantalons)
"Google+ for Schools is a short guide created by Eric Curts, a Google certified teacher. I have just finished reading it now and thought you might be interested in having a glance as well.This document walks you through a step by step process to learn everything you need in order to start leveraging the power of this social networking platform in schools." | Into the Driver's Seat
L'uniforme del Centurió constaba de : Una túnica curta de color blanc (decursio albata), que en els climes freds es complementava amb uns pantalons curts. Una armadura de cota de malla (lorica hamata) o d'escates (lorica Escatós), moltes vegades coberta per phalerae o condecoracions en forma de medalló i torquex o polseres penjants. Portava l'espasa curta-gladius-al costat esquerre en lloc del dret, habitual en els simples milites, subjecta al cos mitjançant un cingulus o cinturó amb la funda de l'arma. Sobre el casc (cassis) lluïa una cresta (Crist), que creuava lateralment el cap. Algunes teories d'història militar atribueixen la disposició transversal d'aquest plomall a la necessitat de fer-se visible per l'esquena per als seus soldats, però en època imperial la resta dels soldats no utilitzava cresta ordinàriament, ja que es reservava per a les armadures d'aturada, per el que només els centurions portaven aquest vistós element, que permetia identificar-los fàcilment. The Centurion Uniform consisting of: A short white tunic (decursio Albate), which complemented the cold weather in shorts. A chain mail armor (Lorica hamata) and scales (lorica squamata), often covered by phalerae and decorations as torquex medallion and pendants and bracelets. He wore a short sword-gladius-on the left instead of right, simple common in military, tied to the body through a cingulus or belt with holster. On the helmet (cassis) wore a crest (crista), which laterally across the head. Some theories attribute the available military history section of the plume to the need to be visible in the back for its soldiers, but in imperial times the rest of the soldiers did not use crest usually because the armor was reserved for stopping by so only the centurions wore this gorgeous item, allowing easy identification. Font: Wikipedia
Vaig veure aquest llibre recomanat en un conte d'Instagram i em va cridar força l'atenció, especialment que semblés que era una història de por. Arturo Padilla ens porta una història protagonitzada per cinc amics, la Patri, en Salva, la Laura, en Gorka i l'Ivan que es perden al prendre una carretera equivoca que els durà fins a una casa que sembla abandonada i que es troba rodejada de cotxes desballestats. La Laura coneix la llegenda d'un nen que, igual que ells, es va perdre al bosc i que es va quedar a viure en una masia abandonada. Va començar a matar a la gent que s'apropava a casa seva, alhora que els desballestava el cotxe. La por s'apodera dels cinc amics que es preguntaran que hi ha de veritat en la llegenda del ferroveller i, a mesura que la foscor de la nit avanci, actuaran i prendran decisions que poder no són les més encertades. Estructurat en capítols curts que aniran donant veu a cada un dels protagonistes i escrit amb una prosa senzilla i molt amena, Padilla té l'encert de saber mantenir la tensió psicològica i el punt just de terror perquè el lector vulgui saber que és el que realment succeeix, qui dimonis és el ferroveller que viu en aquell indret i perquè actua de la manera que ho fa. Crec que és una bona lectura per a joves que els costa endinsar-se en les pàgines dels llibres. A favor seu té la rapidesa en explicar els fets, sense perdre's en subterfugis, però sense deixar cap serrell solt; la tensió que manté des de l'inici fins al final. Els protagonistes que ens presenta: són joves universitaris amb els seus somnis, els seus enamoraments, desenganys, preocupacions i algun cantó fosc, amb el que els joves lectors es poden sentir fàcilment identificats. Tot i que he de dir que, jo que l'adolescència fa dècades que la vaig deixar enrere, he trobat a faltar alguna explicació que arrodonís més alguns dels personatges, com en Gorka o en Salva. Si l'hi he de trobar un 'però' aquest poder seria el final. Un final del qual no sé molt bé que pensar, poder que és un xic precipitat. És cert que dona solució a totes les incògnites que ens ha anat plantejant al llarg de la trama, però ho fa de la manera adequada? Llegiu-lo i a veure què en penseu.
Oh, hai. Grommet curtains and I have been good friends for a long time, but I think the time has come for me to mosey on (cuz I’m a cowboy) and start a love affair with a new style of curtain. I’ve long adored the casual crispness of a good simple grommet curtain. Grommets are both relaxed and tailored at the same time, and I v much like that vibe. When you are a young twenty-something (and thirty something) grommet curts are an inexpensive way to have nice looking curtains with out shelling out tons of dough on custom window treatments. Now that I am getting older and am in the twilight of my 30’s I’ve noticed something changing in me. My tastes seem to be evolving and I am becoming slightly less interested in modern design, and more into stuff that has some traditional and even classic undertones (but not too much, just a little). I think the most likely explanation for this change is that I’m being brain washed by our new velvet pleated chair into liking more fancy shit, or maybe I’m just growing up . Both are plausible. Anyways, I am still pretty cheap when it comes to curtains. I was ready for an upgrade but was still not ready for spending tons of cash. That was until I had visited a clients house and was inspired by her new curtains. She had hung Ikea Ritva curtains with curtain clips and I was really impressed by the look. The Ritva curtains have a nice texture and weight, and look much more expensive than they are. I didn’t hesitate, and ordered 4 sets of curtain clips from West Elm, and then headed to Ikea for the rest of the goods. As it is with all Ikea curtains, there is a little give and take. It always seems like you have to force them into shape and to take care when hemming them so that they will lay nicely. I spent the better part of an afternoon ironing the curtains to lay flat and to pleat at all the right places (no, we don’t have a steamer otherwise I bet I coulda saved a lot of time). I wanted the curtains to have a small understated pleat, you know, semi-tailored and delicate, without being too stuffy — just a little fancy. My solution was to clip the pleat […]
Els llibres anomenats "d'autoajuda" mai m'han cridat l'atenció, ans al contrari. I els pocs que he llegit amb vingut a confirmar les meves sospites: serveixen de ben poc, almenys a mi que sóc escèptica per naturalesa amb aquestes coses. Quan vaig veure que Angle Editorial treia aquest llibre el meu primer impuls va ser dir que jo el volia, sense parar-me a pensar en la seva temàtica. La portada m'havia robat el cor: tres gats i negres!!! Val a dir que jo convisc amb dos d'ells i ja veieu qui presideix aquest bloc. Dit i fet, me'l vaig agenciar tot i saber que és el que em trobaria, però l'edició era tant cuca! És un llibre d'autoajuda, és clar que sí. I segueixo pensant el mateix que fa dos paràgrafs, però almenys aquest m'ha arrencat més d'un (i de dos i de tres...) somriure. L'autor ens vol convèncer que si actuéssim com ho fan els gats seríem més feliços. Garnier ens posa com a exemple de superació al seu company de vida, en Ziggy, a qui a més dedica el llibre, que amb les seves tres potetes, ni manca una arrel d'un accident, és força eixerit i espavilat i es creix davant les adversitats. Tant les petites il·lustracions que acompanyen el text, com certes afirmacions categòriques, sota el títol de «per rumiar-hi» o les pàgines dedicades a «la jornada del gat», fan que la lectura sigui amena i no es faci pesada. Està estructurada en capítols molt curts, per anar llegint sense cap tipus de pressa. He de dir que a mi, personalment, ja en tenia convençuda d'entrada, tot i que repeteixo que no crec en aquest tipus de lectures, però és cert que si miro els dos peluts que tinc a casa... i comparo amb el que l'autor m'explica, no hi ha cap dubte que ells sí que saben gaudir de la vida, que compleixen la màxima que hi ha un temps per a tot i que tot es fa sense necessitat d'anar treien el fetge per la boca. Que bonica que és la teoria, oi? Sense creure a ulls clucs tot el que ens explica, és cert que hi ha coses que són veritats com a cases de pagès: com que ens cal demanar ajut i delegar feina quan ho necessitem; cuidar les amistats o prendre'ns un temps per a nosaltres. Però de veritat ens fa falta un llibre per saber aquestes coses? Reconec que és una lectura entretinguda, divertida, distesa, amb tocs d'humor ideal per als amants dels gats i per les persones que si creuen en aquest tipus de llibres. Jo, tot i el meu escepticisme, n'he gaudit força. Al final del llibre troben un test per avaluar el nostre quocient de gat, que es força curiós de fer. «Els gossos tenen amos, els gats tenen servents.»
« El barrio de Carabanchel tiene miedo: el barrio de Carabancel (en el fondo) es un animal herido .» Crec estar davant la ressenya més difícil que he fet mai. I no perquè el llibre no m’hagi agradat, al contrari! Si no per què es complicadíssim parlar d’aquesta novel·la sense desvelar coses que el millor seria que cadascú descobrís al llegir-la. Quan portes poques planes llegides, ja intueixes que «Te quiero porque me das de comer» és una novel3la diferent, que trenca amb tots els esquemes convencionals de l’escriptura, i especialment de la puntuació. No hi ha punts i a part (excepció, clar està, de quant acabem un capítol), les frases se separen la majoria de les vegades per dos punts i s’intercalen una gran quantitat d’explicacions entre parèntesis. Parèntesis que moltes vegades serveixen per posar un punt d’ironia a la narració. Les trames, separades per un punt i seguit, es barregen en un mateix paràgraf. I és que David LLorente, ens presenta vàries trames simultànies a més d’altres temes que res tenen a veure —sobre el temps, receptes de cuina, llistes de medicaments... —que ens intercala de tant en tant. Complicat de seguir? Doncs no ens enganyem, en un principi sembla molt més que complicat, no acabes de saber que estàs llegint i pot semblar que estem davant d’un poti-poti d’històries que es creuen entre elles, o no. Però a mesura que ens endinsem en la lectura anirem discernint trames i explicacions amb la mateixa naturalitat que si estiguessis separades per un punt i a part. Tanmateix apareixen un gran nombre de personatges, cadascú amb la seva història, tot i que acabarem veient que hi ha una trama que té més rellevància que les altres: la de l'assassí de la moneda; i un personatge que podria ser el protagonista: Max Luminaria. Encara que el verdader protagonista, perquè és el que està present a totes les trames i durant tota la novel·la, és el barri de Carabanchel. Un barri marginal, desolador, en el que Llorente ens endinsa, portant-nos de la mà per cadascun dels seus racons: el gimnàs, el bar, les partides de mus, les prostitutes, les cases dels seus veïns... ensenyant-nos les seves misèries i deixant-nos participar activament de la seva vida. Dividida en dues parts de capítols curts (per sort!), David Llorente fa servir un narrador omniscient en tercera persona, en el gruix de la narració, però de tant en tant hi ha una segona veu narrativa que interpel·la al narrador fent-li una seria de preguntes. Aquesta dualitat de narradors alleugereix la narració i moltes vegades serveixen per canviar la focalització d’un personatge a un altre. Els diàlegs entre narradors també apareixen sense signes de puntuació que els diferencií de la resta de la narració. «Oiga.¿Qué? ¿No va a terminar de contar la historia de Telma Gras? La verdad es que no me gustaria seguir contándola. ¿Por qué? Por su final » (pàg. 286) No és una novel·la apta per a cardíacs. Principalment per dues raons: la primera la duresa i la cruesa amb què ens relata les escenes dels assassinats; netes de qualsevol parafernàlia, sense adornar-les per fer-les suaus, al contrari. La segona el ritme vertiginós de lectura marcat per la puntuació que David Llorente fa servir. No dóna treva, tens la sensació de què t’ofegues, necessites parar per respirar, per prendre aire i poder digerir tot el que has llegit d’una atacada; però la prosa de Llorente té tal grau d’addicció que quan arribes al punt final del capítol en comptes de parar segueixes llegint el següent, així una vegada darrera l’altre fins al final. «Te quiero porque me das de comer» no deixa indiferent a ningú. Pot agradar i llegir-la quasi d’una tirada o pot fer que tanquis el llibre i l’abandonis al cap de poques pàgines. Jo aconsellaria tenir una mica de paciència i avançar en la lectura, el més segur és que al cap de pocs capítols ja no la puguis deixar fins al final. Un final que deixa un regust agredolç, però que és el millor final que David Llorente podria haver escrit per la seva novel•la. En definitiva, «Te quiero porque me das de comer», és una novel·la diferent, transgressora; a la que potser costa endinsar-se, però que un cop ho fas ja no pots deixar d'avançar; i tot i que quant tanques el llibre, en el punt final, respires alleujat, el cert és que voldries que continues una mica més. «El problema no es que se nos cruce un gato negro (eso da igual), sino que el gato negro salga huyendo de nosotros: en este cao estamos perdios: ese maldito gato se habrá llevado toda nuestra buena suerte» (pàg. 42)
