ja és massa tard
La mitologia grega és plena de personatges extraordinaris. Alguns s'han convertit en mites per un càstig diví o són fruit de la unió entre ...
Un dia que en Christopher va a visitar el seu avi, de sobte veu una allau de criatures mitològiques que baixen del turó. És així com s’adona que el seu avi és en realitat el guardià d’un dels camins entre el món normal i l’Arxipèlag, unes illes on les últimes criatures màgiques del món i els humans conviuen. JN RUN
ArtStation is the leading showcase platform for games, film, media & entertainment artists.
Gerrardian Vol 1: Monochromatic Beginnings is an 80+ page glossy hardback book, printed on gallery quality 200gsm paper. This is the illustrated art of Paul
View an image titled 'Kefka Concept Art' in our Final Fantasy XIV: Stormblood art gallery featuring official character designs, concept art, and promo pictures.
Let's start.
Pirata
Onimusha
Knit Now 40 2014 10
Hoy te enseñaremos como hacer portavasos caseros para que completes la decoración de tu mesa a la hora de la cena sin gastar mucho dinero.
a mario odyssey ilustration of a lot of persons and others criatures
El Teatre Lliure estrena els Clàssics per a criatures amb La casa de Bernarda Alba, considerada per molts l’obra mestra de Federico García Lorca…
Pintamúsica, l’espectacle creat per Berta Ros, Gisela Juanet i Lorena Lliró, combina música, art i teatre i proposa a les criatures un viatge creatiu i…
Reconec que he hagut de deixar reposar el llibre uns quants dies abans d'intentar fer la ressenya. Tot i això no sé si aconseguiré fer una ressenya objectiva i no deixar-me portar pel que sento i penso. 'Li deien pare. Quan l'horror es disfressa d'amor i família' Crec que el subtítol és prou aclaridor. Estem davant un llibre dur, duríssim, que posa els pèls de punta. I és dur pel tema que aborda i de la manera com ho fa. No trobarem detalls escabrosos quant a descripcions morboses. No fa falta, n'hi ha prou amb l'exposició dels fets per fer-nos sentir incòmodes. Perquè malauradament la pederàstia dins de la família existeix, més vegades de les que ens arribem a pensar. Carles Porta ens apropa als abusos a menors que van tenir lloc durant disset anys en una casa d'acollida de Castelldans (Les Garrigues). I ho fa a través de quatre veus, quatre punts de vista força diferents, però tots implicats en els fets d'una manera o altra. El primer a parlar l'Hèctor, un Mosso d'Esquadra casat i pare de dues criatures petites que arribarà fins a Castelldans després d'investigar arran d'una denúncia interposada per una conversa mantinguda a través del xat privat de Facebook. La repugnància i l'horror que sent davant els fets queda prou palesa en les seves paraules, en el seu relat de la investigació que va dur a terme i que li va permetre detenir al pederasta. La segona veu és la d'en Santi, un dels nens de qui es va abusar. A mi és el testimoni que més en va colpir. Defensa al seu pare d'acollida, no veu o no vol veure la gravetat dels fets. Si la veu d'en Santi ens incomoda, la d'en David Donet, el pederasta, ens farà esgarrifar de mala manera. Donet ens explica tota la seva vida, com va haver d'ocultar la seva homosexualitat davant la por a ser rebutjat pels de casa seva. No té cap mania en reconèixer que li agraden els nois més joves, mai de la seva edat i ens intenta convèncer que de vegades són els jovenets els que van a buscar-lo a ell. El que Donet deixa clar que no entén és com el van declarar apte per ser pare d'acollida si tan malament estava, ja que ell mai va mentir ni amagar absolutament res. El quart punt de vista és el de Montserrat Juvanteny, presidenta d'una de les entitats que va enviar nens a en Donet i que en feia el seguiment i a qui sembla que va enganyar de manera magistral, ja que ella mai va detectar cap mena de problema a la casa de Castelldans. Fa la impressió que els nanos no són conscients que estan abusant d'ells, són criatures a qui la vida no els hi ha donat més que pals i decepcions i de cop i volta els porten a casa d'un home que els tracta bé i on no els manca de res. El fet que els demani sexe ho interpreten com un 'pagament' per tot el que els hi dona i la por a poder perdre tot això o que els faci fora fa que no es plantegin una negativa a les demandes d'en Donet. Però a mesura que es van fent grans, no veuen que el que està succeint en aquella casa no és normal? Per què segueixen mantenint que era sexe consentit tot i que ells eren nanos de poc més de deu anys?
«Els contes que llegireu són bàsicament un exercici d’amor(als gèneres, als llocs comuns, al catàleg de monstres, a nosaltres mateixos) i sobre tot un divertiment.» Tenim entre mans un llibre que és una petita delícia. Un cuqui llibre, tal com el va definir l'autora durant la seva presentació. I és ben cert. Apostroph edicions i propostes culturals, ha creat una petita (per extensió) joia; una edició acurada, treballada i cuidada fins a l'últim detall: de tacte suau, amb una combinació de vermell, blanc i negre; amb un interior esquitxat de petites il·lustracions força representatives i amb l'afegit de ser també un audiollibre —podem accedir a la web o mitjançant el codi QR que hi ha al seu interior — que només fa que rematar un treball excel·lent. La teatralització dels textos, gràcies a la gent d’En Veu Alta, dóna la profunditat i la dimensió d’aquells serials radiofònics que enganxaven a les generacions anteriors —ara entenc per què! És brutal poder sentir tots els efectes i no només imaginar-los: el llamp, el tro, el vent, la pluja, el miol d’una gata...— i et fa sentir al mil per mil cada paraula, cada sensació... posant-te la pell de gallina. Poder escoltar-los al mateix temps que els llegeixes és un plaer. El recull es compon de vint-i-tres contes que l'autora ha anat escrivint al llarg dels anys. Recopilats en dues parts. A la primera trobem històries fosques, crues, inclús diria que alguna d'elles té un deix amarg, per les que desfilen personatges de l'imaginari fantàstic terrorífic de tots nosaltres. És tan tractats de manera seriosa i amb rere fons de justícia poètica, tal com els hi escau. Llegint-los ens adonem que l'autora sent fasciació per aquests éssers marginals, temuts massa vegades, i la seva predilecció per l'home llop queda patent un cop més, els qui la coneixem ho sabem prou bé. La segona part està tractada amb un to més irònic, humorístic, desmitificant a les pobres criatures de la foscor, actualitzant les seves aventures —lògicament si han sobreviscut en l'imaginari popular al llarg dels anys bé deuen viure situacions prou actuals i conegudes per nosaltres, no? —. I ho fa d'una manera divertida, que arrenca un gran somriure amb la primera de les històries, que componen aquesta segona part, i que ja no ens abandonarà fins al final de llibre. Creieu-me si us dic que en alguna ocasió exclamarem alguna cosa semblant a: ai, pobre!, sense deixar de somriure i inclús riure. Aquesta vegada em costaria molt, per no dir que em seria impossible, dir quins són els relats que més m'han agradat, ja que tots ells m'han captivat. El que si diré són els personatges que m'han enamorat: una bruixa que conviu amb dues gates negres i una òliba bòrnia (crec que, només mirant el bloc, podeu endevinar perquè), i un petit dimoniet. Són els protagonistes dels quatre primers contes de la segona part i creieu-me que enamoren, tant per com l'Anna Maria ens els presenta com per les divertides (quasi absurdes) situacions que els toca viure. «Fins fa poc temps, tot anava bé. Les gates, la Bòrnia i jo vivíem tranquil·les sense molestar ningú. Però, últimament les coses han canviat molt.» (pàg. 69) Realment són contes per llegir en nits de lluna plena, asseguts al sofà ben tapats amb una manta, la llum més tènue possible i la companyia d'un gat negre, sentit l'udol del vent. Si tot això no és possible, tan és; però, sigui com sigui, gaudiu-los, són realment imprescindibles pels amants dels contes de por. I pels que no ho sou, també. «Vestits de negre, els familiars del finat es van allunyar lentament. Estaven compungits, però els quedava un consol : havien escampat les seves cendres pel bosc frondós on l’home, cada tardor, anava a caçar bolets.» (pàg.77)
